El record dins d’una fotografia

A la vida, sempre hi ha qui fa fotografies i qui no en fa. Hi ha persones que tenen imatges de tot; imatges de dinars i sopars amb amics, de sortides familiars, excursions i viatges; grans esdeveniments com casaments, festes i festes d’aniversari; primeres coses dels fills: primeres banyeres, primeres passes, primers dies a la guarderia, primers festivals, primers… Amb els mòbils, la dèria per fer fotografies s’ha multiplicat per inifinit, i la quantitat d’imatges que algunes persones tenen als seus telèfons i ordinadors és realment sorprenent.

Però, què deu fer que algunes persones sempre pensin en fer fotografies dels bons moments i persones que mai? Miro enrera, i jo tinc poques fotografies de la meva vida, “poques” en comparació amb els fotomaníacs (a qui, sigui dit, agraeixo la paciència i bondat que tenen en molestar-se a compartir les imatges dels esdeveniments conjunts).

No entenc per què no faig fotografies de les coses bones que em passen; sovint, penso que m’agradaria tenir més fotos i recordo perfectament, quan tenia pocs anys, que em vaig proposar dur la meva càmera Fujifilm de carret a tot arreu per poder captar allò que em passava.

Què ens queda de les coses i moments que vivim? És millor una fotografia que un record? Quan fem fotografies, sembla que puguem retenir millor aquell moment, però quan els moments són bons, els records que ens vénen són sempre millors.

La vida… un conjunt de moments i d’imatges dins el nostre pensament ple de records sense endreçar; sensacions bones i dolentes de tot, i poc més. Un misteri. Quan em mori, dubto que pugui endur-me els pocs àlbums de fotos que tinc; en el seu lloc, Demano poder recordar sempre, perquè el record és el que ens manté vius (sens dubte).