La crisis de comunicació de la URJC amb el cas Cifuentes

Gestionar una crisi de comunicació com la que a hores d’ara travessa la Universidad Rey Juan Carlos (URJC) de Madrid pel cas Cifuentes no és una tasca gens fàcil. Les crisis de comunicació requereixen, sempre, de moltes habilitats per part dels equips directiu i de comunicació i les presses no són bones conselleres. Sovint, a les crisis, per -amb bona voluntat- intentar salvaguardar el nom i la reputació del qui les pateix, es prenen decisions del tot equivocades, que empitjoren la situació, perquè, lluny d’aclarir els fets, afegeixen més confusió.

En aquest cas, la URJC i la pròpia Cifuentes han fallat des d’un inici per diversos motius.

El mateix dia que eldiario.es publicava la notícia afirmant que, suposadament, la presidenta del PP de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes havia falsejat dues notes del seu Màster en Dret autonòmic cursat en aquesta universitat, la Universitat anunciava una roda de premsa per a les 13:30 hores.

Primer error; es va organitzar una roda de premsa de manera precipitada sobre una notícia que havia aparegut en un sol mitjà de comunicació. Segon error; a la roda de premsa compareixeria el rector de la Universitat, Javier Ramos, la màxima autoritat de la institució, la figura més important a protegir.

Sense entrar en detall, en aquesta roda de premsa el rector Ramos va justificar com una “mala transcripció” informàtica en introduir les qualificacions la presumpta falsificació de les notes de dues assignatures cursades per Cifuentes i va assegurar que la presidenta havia superat totes les assignatures en finalitzar el màster, al curs 2011-2012.

En aquella moment, tots els mitjans de comunicació espanyols (i, possiblement, també alguns d’estrangers), es feien ressò de la notícia i dels arguments aportats per la URJC per mitigar sospites sobre el presumpte frau. Tercer error; tot i que la notícia de eldiario.es també s’havia viralitzat a xarxes, lluny d’apagar el foc i resoldre dubtes, la roda de premsa va suposar un autèntic altaveu per donar a conèixer oficialment el cas.

Quart error: el mateix dia que va saltar la notícia i que la URJC va organitzar la roda de premsa, a mitjanit, Cifuentes va penjar al seu compte de Twitter un vídeo gravat en mode selfie (una mica peculiar) per donar explicacions sobre els fets.

Com se sap, la crisi no acabava aquí, més aviat començava en aquell moment. I és que eldiario.es va seguir publicant més capítols sobre el seu “suculent cas” els dies següents, aportant nous detalls i proves que han posat en entredit les explicacions de la universitat i de la pròpia Cifuentes, fins al punt que la URJC va anunciar que duria a terme una investigació interna per aclarir els fets només un dia després de realitzar la roda de premsa i Cifuentes, per la seva banda, porta dos setmana sense fer cap compareixença pública ni declaració a mitjans.

En aquests moments, el futur polític de la presidenta de Madrid penja d’un fil (el seu soci de govern, Albert Rivera, de Ciutadans, l’acusa directament de “no dir la veritat”) i és probable que avui comparegui públicament per donar explicacions.

Al marge de si, realment, les notes es van falsejar o no i de quines haurien de ser-ne les conseqüències, l’error més greu en tot aquest assumpte no és haver gestionat malament la crisi de comunicació, sinó pensar que la Comunicació pot servir per ocultar els errors propis. I, encara que en política no sempre sigui possible, de vegades, l’única forma -i la més fàcil- de sufocar una crisi és dient la veritat. I si no, que l’hi diguin al rei Joan Carles.