avatar-totoro-agencia-comunicacio-mitjans-marketing
21762
post-template-default,single,single-post,postid-21762,single-format-standard,stockholm-core-1.1,select-child-theme-ver-1.1,select-theme-ver-5.1.8,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_over_content,wpb-js-composer js-comp-ver-7.0,vc_responsive

“El més vist”

El que veiem i llegim als mitjans de comunicació és el que la gent demana o és el que els mitjans volen que demanem? Què és abans?

Molts teòrics (i no teòrics) han reflexionat sobre els programes brossa i la televisió d’entreteniment que frega la línia vermella, i de fins a quin punt tot això –amb audiències líders- és el que el públic demana o és l’única cosa que se li ofereix. Única està clar que no ho és, perquè encara que sovint diem que la televisió d’avui no val res, sí que hi ha programes de divulgació científica, culturals i, per què no, d’entreteniment, interessants de veure (…)

Una situació semblant passa a Internet, on tots els mitjans de comunicació, petits i grans, hi tenen el seu petit món, on els lectors poden passar-hi llargues estones consultant tot tipus d’informacions i notícies.

Aleshores? Darrerament, m’agrada consultar a les pàgines web d’aquests mitjans la secció “el més vist”, un recull d’aquelles “notícies” que més visites reben dels lectors, les notícies top, les notícies més importants. I sense anar més lluny, un dia com avui, el dia després del debat al Congrés dels Diputats sobre la consulta del 9N, o el mateix dia en què Ucraïna viu una situació límit, amb civils pro-russos armats prenent edificis del govern, a www.elmundo.es (podria parlar també de www.lavanguardia.com, www.elperiodico.com,…) el més vist a les dotze del migdia era: “Scarlett, la morena más sexy”, “La policía halla restos óseos en la escombrera de Camas donde busca los restos de Marta del Castillo”, “Hallan muerta a Peaches Geldof”, “Por qué las mujeres fingen el orgamo”, “David Bustamante: dura pelea en Instagram para defender a Paula Echevarría”…

La resposta de si les informacions i els programes porqueria (continguts que no valen res) és el que demana l’audiència o és el que l’audiència es troba té potser vàries –moltes- explicacions, però una cosa és (per a mi) molt clara: “és el peix que es menja la cua”. Jo no vull consumir porqueria, però la trobo fàcilment, i la debilitat humana fa que, de vegades, resulti difícil no fer click, i després del click, ve una visita més, que no fa altra cosa que engreixar el nombre de clicks i situar aquella informació en “el més vist”. Continuo amb força interrogants al respecte…