Trump i la seva immensa capacitat de comunicació
Per Anna Alonso
És poder, no servei. En un dels pitjors caps de setmana per a les previsions de l’economia mundial, la fotografia de Trump, muntat dalt d’un cotxe de golf amb el seu fill, impassible, davant la mirada atònita d’un món confós, és –si més no– inquietant. Més enllà de si els aranzels poden tenir algun tipus de sentit des del punt de vista econòmic o si, simplement, el que vol Trump és negociar, l’escenografia, la fotografia política que fa servir, resulta, per a mi, la d’un psicòpata.
Segons el neuropsiquiatra Boris Cyrulnik –al llibre “Los patitos feos”–, “els perversos, els que manquen de sentit de la culpabilitat perquè la seva empatia, la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, no s’ha desenvolupat, destrueixen qualsevol amb molt plaer. En canvi, l’empatia, l’unic fonament biològic i psicològic del sentit ètic, condueix a la vegada a la moral i a la culpabilitat”. Trump se sent responsable d’alguna cosa? Quina és la moral d’un president capaç de fer públic un vídeo com el de Trump Gaza?
Més de 5 anys després d’haver escrit aquest article sobre “L’estratègia comunicativa de Trump”, torno a constatar la immensa capacitat de comunicació del magnat. Quan parla, tothom l’entén. I aquest és un dels principals perills; l’intens rebuig que ens provoca a molts la seva manera de mostrar el poder és inversament proporcional a la capacitat de seducció i atracció que desperta en molts el gest autoritari.
L’absurditat i el misteri que envolten moltes de les seves decisions és inacceptable. En una democràcia, els governants són servidors del poder que els atorga el poble i, un bon governant té en compte l’adversari polític.
Amb Trump, la incertesa s’ha apoderat de molts governs, i darrera dels governs, empreses, empresaris, famílies, treballadors i treballadores amb una vida que no coneixem, però que, al cap i a la fi, val exactament el mateix que la de Trump. En aquest sentit, recomano encaridament la lectura d’aquest article de John Carlin sobre el petit país sudafricà Lesoto i el poeta i sacerdot anglès John Donne. I sí, d’una forma o altra, “tots estem lligats a la humanitat”.
Imaginem, per uns moments, que el cap de setmana de l’anomenat Liberation Day o Dia de l’alliberament, Trump hagués organitzat un partit de futbol a la Casa Blanca. Hi hauria convidat mandataris de tot el món i els equips serien mixtos, homes i dones, de dretes i esquerres, en el mateix bàndol: Vladimir Putin, Ursula von der Leyen, Emmanuel Macron, Joe Biden, Viktor Orban, Nancy Pelosi, Volodímir Zelenski, Pedro Sánchez… Posats a imaginar, no sembla una imatge molt més simpàtica i positiva que la d’un Trump aïllat, jugant a golf a Florida, envoltat de rics com ell rient-li les gràcies amb por?