La força del discurs

Per Anna Alonso

El discurs és un gènere o tipus de relat complex. El seu significat es troba a les paraules, però també en com les pronunciem, en el to de veu, en els gestos … És a dir, hi ha una sèrie de factors «extradiscursius», de l’entorn, la posada en escena, el llenguatge no verbal , etc. que fan que un discurs sigui especialment brillant. A més, al discurs hi caben matisos, frases i expressions addicionals, que apunten en un sentit o altre, i que -sobretot i en el seu conjunt- apel·len a la no raó; al sentiment, a la bona entesa, a les sensacions, al conscient i a l’inconscient del qui l’escolta.

Segons Viquipèdia, «l’anàlisi del discurs és una praxi que es va desenvolupar en els anys 1960 en l’antropologia, la lingüística, la sociologia, la filosofia, i la psicologia. Més tard, també ho va fer en altres disciplines com la història, l’estudi de la comunicació i la psicoanàlisi «. Queda més que provada la complexitat i profunditat del gènere, i l’interès que suscita.

D’altra banda, veiem com en tots els actes públics importants es fan discursos; als lliuraments de premis hi ha discursos; els polítics pronuncien discursos; els casaments i els enterraments també compten amb discursos… La seva força és, sens dubte, inqüestionable, perquè un bon discurs no s’oblida; un bon discurs va directe al cor. El millor exemple i més recent el trobem en les paraules que va pronunciar dissabte passat Juan Vidal, guanyador del Goya al Millor Actor Revelació 2019 pel seu paper a Campeones (de Javier Fesser, guanyadora del Goya a la Millor Pel·lícula).

«Inclusió, diversitat i visibilitat (…) Mami, gràcies per donar-me la vida (…) T’estimo tot (…)», va dir -entre d’altres- Vidal. Un sí a la Vida rotund i un discurs excepcional. [Us recomanem que l’escolteu / veieu, si encara no ho heu fet!]